La Setmana Santa tortosina sempre ha tingut gran popularitat. Del ric ventall de tradicions que s'hi ha generat, algunes perduren i d'altres han quedat relegades a l'oblit. De tot això, en fem un breu resum a continuació.
Durant la Quaresma és típic menjar els populars bunyols de Quaresma.
Des del Dissabte de Passió fins al Dimecres Sant, se celebrava cada dia després de vespres, a l'altar Major de la Seu, la imponent cerimònia de l'adoració de la Vera Creu, anunciada al poble per tretze batallades de la campana Cinta. El sagrat Lignum Crucis amb què el sacerdot beneïa al poble era un reliquiari gòtic en forma de creu i amb fragments de la Vera Creu, regal que Benet XIII, conegut com a Papa Luna, féu a la nostra Catedral.
Diumenge de Rams
El Diumenge de Rams els xiquets llueixen la palma que els regala la padrina. També es veuen rams d'olivera o de llorer. Sempre van adornats amb violetes, caramels i rosaris ensucrats. El costum remarcable de penjar taronges en els rams (la fruita solar per excel·lència, segons es desprèn àdhuc de l'arrel del seu nom: oranja equival a "daurada" o "de color del sol", i la inicial "t" correspon a l'article català primitiu i preromà; el terme taronja, per tant, equival a "la daurada" o "la solar" i avui es troba gairebé en desús, com tampoc s'estila penjar flocs de coloraines i penjarolls de llepolies (congres, magdalenes, panades, peres confitades, i, la classe humil, sardines i figues seques).
En acabat de la Missa és costum d'anar al passeig central del Parc municipal i fer fotografies de record (el Diumenge de Rams continua essent una data en que és preceptiu estrenar roba i calçat). La palma o el ram es penja als balcons o a les finestres de la casa per tal d'alliberar-sem de llamps i d'allunyar els mals esperits. En ser l'any vinent, es crema i se substitueix pel nou.
A les poblacions rurals, la tarda del Diumenge de Rams havia estat costum fer l'anomenat "sermó de l'arada". El predicador explicava la Passió prenent per motiu mnemotècnic una arada, i comparava els episodis principals del drama sacre amb les peces i els elements que formen l'arreu de llaurar, prou coneguts per la pagesia, que constituïa el seu auditori. La veu popular diu que aquest sistema de sermó se'l va empescar el tortosí Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, qui per aquest procediment va fer veure més clar als seus feligresos, que eren gent de camp, tota la importància de la Passió del Messies.
La Setmana Santa tortosina assoleix el seu màxim exponent la tarda d'avui amb la Processó de la Passió, la primera a desfilar a tot Catalunya. La caracteritza el fet que els natzarens o les vestes donen caramels a qui els és conegut. És aquesta una arrelada tradició llevantina que trobem en llocs tan llunyans com Oliva, en el límit de València amb Alacant.
Fins al darrer quart del segle passat, la processó anava presidida pels armats locals. El paper de capità Manaia era encarregat a l'home més alt de la població que es prestava a fer-ho. Ell era l'encarregat de fer l'Acatament, acte que consistia a fer voltar agenollat tres vegades l'àbarum, tant a la sortida de l'església dels Dolors com a l'interior de la Seu. També havia de tenir cura que la desfilada tornés puntualment a l'hora acordada. Els petits armats que anaven davant il·luminant-li el camí amb atxes eren anomenats "cap d'olla". El toc marcial dels armats, que figuren soldats romans, al ritme monòton del toc dels timbals i el repicar de les llances sobre el terra, ha acabat desapareixent i ara són agrupacions foranes les que desfilen (Armats de Flix, d'Alcanar o de Torredembarra). Això no obstant, aquests armats ja no duen un mocador de caramels penjat al braç com ho feien els autòctons.
En temps antic, hi anaven davant dos germans del Sant Hospital de la Santa Creu, amb sengles safates, recollint almoines per a aquell establiment. La seva canturela: "Tant hi va qui no s'ho pensa, tant hi va qui no s'ho creu, una caritat per l'amor de Déu per a l'Hospital de la Santa Creu", ha passat a enriquir la literatura espanyola.
A diferència del que s'acostuma avui, la Creu dels Improperis, peça característica de la nostra Setmana Santa, sempre era portada per un capellà acompanyat per les autoritats del poble, que en sostenien les borles.
Dimecres Sant
El Dimecres, Dijous i Divendres Sant de tarda acudia als solemnes oficis o fassos, a més d'una gran gentada, la major part de quitxalla de Tortosa, amb maces i carraus (xerracs). Avui es fa el Via Crucis pel barri Jueu.
Dijous Sant
Es fa l'adequació i l'exposició del Monument (moniment, segons la documentació) o sepulcre de Jesucrist. L'estada de Nostre Senyor al Monument ha generat moltes creences pròpies d'aquest dia (hi ha el costum de no escombrar, perquè així no es crien escarabats). Perdura la creença popular que els xiquets que naixen avui curen de gràcia, etc.). En temps antic, es practicava el dejuni de les batzoles. La rentada simbòlica dels peus als pobres es feia antany en el recinte del claustre de la Seu.
Abans, en aquesta jornada la gent de Tortosa portava uns xerracs o carrancs penjats al coll, a tall de guitarra, que sonaven voltant una maneta com les antigues guitarres de roda. N'hi havia d'altres de molt més grossos, tant que calia portar-los en un carretonet. Movien una fressa infernal.
El Dijous Sant hi ha la Processó del Silenci que surt de nit avançada.
Divendres Sant
El Divendres Sant és tradició anar al camp de matinet a fer frígoles (farigoles), que aquest dia es creu que tenen reconegudes propietats medicinals. S'aprofiten al llarg de l'any per a fer les clàssiques sopes escaldades, on n'hi posen un brotet. A més, l'aigua bullida amb frígola és molt usada per rentar ferides, nafres i tota mena de mals de la pell. Era usada per escalfar la roba dels malalts i de les parteres, i per a perfumar, cremada en sucre, les habitacions.
A punta de dia, tenia lloc a la Seu el "sermó de la Bufetada" (el predicador, en explicar com els botxins del Sanhedrí van galtejar el bon Jesús, es bufetejava ell mateix, i, tot seguit, era imitat pel poble que l'escoltava).
Al punt del migdia, se celebrava a l'església del Roser el "sermó de les 7 Paraules", on es figurava, en acabat, el soroll de llamps i trons.
Aquest dia, en què generalment tothom guardava rigorós dejuni, se dinava bé i aviat. Hi havia el costum d'avançar el rellotge de la Seu.
A la tarda, la gent va a la processó de l'Enterrament de Crist, en què desfila el Crist Jacent del Sant Sepulcre de la Catedral, acompanyat per natzarens, penitents i magdalenes. En aquesta processó s'ha perdut el costum de donar caramels.
Entre els actes religiosos, cal esmentar el Via Crucis que té lloc al Calvari (dins de l'església del Calvari, dedicada al Serafí d'Assís, Sant Francesc, tenia lloc la "funció de les Calaveres i els "Baldones" (afronts) de la Passió. Revestien solemnitat extraordinària les Creus, que es deien el Divendres Sant al tard, i el dia de Pasqua, a punta de dia).
Propis d'aquest dia són els cigrons amb salsa (ja documentats al Llibre de les Viandes, segle XIV, la comunitat conventual en menjava el Dijous Sant), les mandonguilles d'abadejo amb ous bullit, i les indispensables torrades de Santa Teresa (llesques de pa amarades amb llet, passades per la paella amb oli roent, i després ben ensucrades i ruixades amb canyella).
Un altre plat molt típic és l'anomenat "cigrons de Fra Pere", cuits en calderó de ferro o d'aram, col·locats a capades alternes d'espinacs, barrejats amb quatre grans d'arròs, que després no s'hi troben, condimentat tot en aiguardent del millor i un raig d'oli; els cigrons s'han de deixar amb el suc que desprenen els espinacs, i amb l'aiguardent i l'oli.
Típic de la col·lació que es feia aquesta nit és el cóc d'espinacs, salats, en sucre, i guarnits amb panses i pinyons.
Dissabte Sant
Les dones recollien al baptisteri de la Seu l'anomenada "aigua de l'agonia", beneïda el Dissabte Sant. La usaven per a fer aspersions a les sales, a les estances i als corrals de les cases a fi d'allunyar els mals esperits. També feien aspersions en els moments d'agonia d'algun familiar.
Era aquest un dia molt carregat d'antics costums, com el d'eixorejar la roba mentre les campanes tocaven a glòria per a evitar la tinya, o proveir-se d'una pedra riera per allunyar el mal de queixal o el mareig dels viatges.
Diumenge de Pasqua
De matí, tenia lloc la processó de l'Encontre. Se sortia de la Seu per la porta del Baptisteri, portant davall tàlem el Santíssim Sagrament, i, un cop al carrer de la Rosa, es produïa l'encontre, del Déu Hostia, en la tendra Mare, que l'esperava a la capelleta del carrer.
És aquest el dia de les mones -bé de xocolata o bé redols de pasta bona, sovint farcits de cabell d'àngel o massapà, i ruixats amb Papa Benet- Són els padrins qui les regalen als fillols. També són típiques d'avui les farinoses. Se sol celebrar la festivitat a casa familiarment.
Dilluns de Pasqua
Se celebrava la festa de la Mare de Déu del Miracle, protagonista d'una antiga tradició vinculada al portal de Tarragona. És tradicional sortir al camp a menjar-se la mona.
Dimarts de Pasqua
En aquesta tercera festa de Pasqua es portava Nostre Senyor, davall tàlem, als malalts i impedits.
